Documentos de Interés

 
Volver al Blog Inicio Cómo hacerse socio Contacto  

 

TEMAS:

Histórico de actividades

Cambio Climático

Canvi Climàtic i Refugiats Ambientals

    Antoni Salamanca, Consultor ambiental. Expert en Canvi Climàtic. Membre de l’IPCC (OMM-PNUMA) de Nacions Unides 1999-2001. Membre del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de Barcelona des de 1998. 
     

    Refugiats ambientals, una realitat en creixement, producte dels desastres climàtics i d’alteracions ambientals i ecològiques acumulatives i creuades 

    De ben segur que qui ens llegeixi ha de conèixer o si més no tenir ja una primera aproximació d’aquesta realitat, la dels refugiats ambientals. Val la pena  aprofundir-hi, doncs sovint sectors socials, polítics, institucionals, i fins i tot agències humanitàries i ONG vinculades a organitzacions religioses l’obliden o obvien, ja sigui per desconeixement, ja sigui per por a no poder o saber donar resposta a aquesta problemàtica. Efectivament, refugiats ambientals, aquesta és la realitat i concepte comunament acceptat per Nacions Unides, les agències humanitàries governamentals i no governamentals i les ONG internacionals amb estatus consultiu a Nacions Unides.

    Per què refugiats ambientals? Per diferenciar-los dels, en sentit estricte, més clàssics o coneguts provocats per les guerres, persecucions polítiques, ètniques o religioses, exili, raons socials o econòmiques, etc. 
    La causalitat per tant és ambiental, sia per desastres naturals o no naturals com ja fa temps que es comença a anomenar-los. O especialment pels desastres climàtics, per diferenciar-los de la resta, especialment el vulcanisme i els terratrèmols (per cert, per greu que hagi sigut el tsunami de l’Indic, aquest fet no modifica les dades) . Avui ja és anacrònic parlar indiscriminadament de desastres “naturals”, quan el 85% d’aquests són desastres climàtics. I sense oblidar els desastres ambientals que, tot i que encara (Txernòbil, Bhopal, etc.) no representen més que un percentatge ínfim, poden augmentar com a conseqüència d’efectes creuats, com per exemple, la desaparició del permafrost (gel perenne) provocada pel canvi climàtic a Alaska, Canadà i Sibèria, que està provocant fuites, explosions, accidents, etc. d’aigua, gas, electricitat, conduccions petrolíferes, etc. (atenció amb les instalacions nuclears, siguin civils o militars)

    La realitat de la degradació ambiental local alimentada pels impactes del canvi climàtic global, fa temps que supera l’imaginari col·lectiu, especialment institucional i mediàtic, que encara es troba molt per darrera de les crues dades: els refugiats que responen al perfil o causalitat ambiental ja són el 60% del total. O sia, són més ja els refugiats ambientals que els no ambientals, més coneguts i divulgats pels mitjans.
    Cal repensar més rigorosament i abordar respostes múltiples i més sinèrgiques entre el món de la solidaritat —entesa només de forma humanitària (per què no entesa també o a més de forma ambiental o ecològica?)— i el món de la sostenibilitat, o si volem, els sectors ecologistes i ambientalistes, móns que encara estan força d’esquena un de l’altra. I, per cert, ambdós fent més sinèrgia amb les cies d’assegurances, especialment les compromeses amb el Protocol de Kioto; l’ideologisme oenegé d’uns i el sectarisme de les altres fa que sovint oblidin o ignorin que hi ha més sectors i aliances estratègiques tant o més importants que les representades a “Porto Alegre”.
    (Per cert no deixa de ser digne d’atenció que a Davos, el Fòrum Econòmic Mundial d’enguany, un dels temes estelars abordats hagi sigut el Canvi Climàtic…com fenòmen molt “preocupant” i a donar respostes.  El món empresarial transnacional comença a distanciar-se dels Estats Units? màrqueting del Fòrum de Davos? presió de les cies d’assegurances internacionals, que tenen pèrdues milionàries?. Si el riu, sona…)

    Voldríem destacar especialment les dades relacionades amb els desastres climàtics, ja que són precisament aquests els que provoquen l’augment i l’extensió de la tan repetida deuta externa (causalitat poc divulgada per les ONG, per cert).
    El canvi climàtic i els desastres climàtics són definits com “una autèntica guerra”, “l’enemic número 1”, en paraules d’un dels primers “supporters” del Fòrum 2004, Federico Mayor Zaragoza (Barcelona, abril de 2004, just abans de començar el Fòrum). Es tracta d’una guerra que òbviament no té característiques bèl·liques i, per tant, la cultura de la pau no hi pot donar respostes en sentit estricte, a no ser que es doni la mà amb la cultura ambiental i per a la sostenibilitat, de manera vertebrada amb la solidaritat ambiental i la cooperació internacional. 
    El mateix Hans Blix (exinspector de Nacions Unides a l’Iraq) va afirmar: “Em preocupa més el forat de la capa d’ozó que Al-Qaeda”. Una altra encertada matisació. 
    Un darrer exemple, a la inversa, que subratlla la importància del problema climàtic  i ambiental, el tenim en el darrer Premi Nobel de la Pau 2004, que s’ha atorgat a l’activista i defensora del medi ambient keniata W. Maathai, impulsora de la plantació d’arbres per neutralitzar la deforestació (aspecte que retroalimenta l’escalfament global) a diversos països africans i d’evitar quelcom més important, la supervivència i és la “fam de fusta combustible”. 
    Pau, medi ambient i canvi climàtic avui estan íntimament lligats. Les següents dades parlen per sí mateixes:

    1. Els impactes socioeconòmics de la destrucció provocada pels desastres “naturals”, o sia climàtics (exclosos vulcanisme i terratrèmols) en la dècada 1990-2000, en proporció als del total de les guerres en el mateix període, van ser:   7 vegades superiors 
           (Informe sobre Desastres de la Creu Roja Internacional i la Mitja Lluna , 2001)

    2. Correlació entre refugiats i factors ambientals:

    1965:            16 % de causalitat (Creu Roja Internacional)
    2001:            58 % de causalitat (Creu Roja Internacional)
    2010-2015:   80 % de causalitat (previsió World Resources Institute)
    3. Correlació entre fam i factors ambientals: 
    1960:            18 % de causalitat (FAO)
    1998:            56 % de causalitat (FAO)
    2010-2015:   75 % de causalitat (previsió WorldWatch Institute)
    Pau i medi ambient, pau i canvi climàtic i les seves respostes (solidaritat vs sostenibilitat) o, si volem fer síntesi, el binomi persona/planeta (títol, per cert d’un clàssic de la literatura i de la cultura ambiental, molt oblidat actualment) són la clau per entendre i donar una resposta millor a les causes del augment dels impactes del canvi climàtic . De fet, l’Infome Brundtland de Nacions Unides “El nostre futur comú” ja feia propostes en aquest sentit i d’això ja fa 30 anys...
     
     

    Algunes zones amb impactes i/o desastres climàtics 


    Centreamèrica (incloent-hi Mèxic)
    Malgrat el temps transcorregut des de l’huracà Mitch, els seus efectes i la posterior extrema sequera cinc anys seguits (oblidada totalment pels mitjans) han assolat les mateixes zones. Segons diferents fonts, aquests fenòmens han causat tanta destrucció, més lenta i menys espectacular, com el Mitch, però aquesta ni s’ha recollit als mitjans de comunicació “alternatius”, encara que sí pels observatoris de desastres, alguns “privats”. Això mereix la nostra atenció, com també les severes sequeres que assolen regions de Mèxic des de fa anys i que provoquen moviments migratoris constants cap els Estats Units. I no oblidem els recents huracans que han arrasat Haití.

    Moçambic, Malawi i Tanzània… o l’Àfrica de l’Índic
    Més enllà de les inundacions de fa uns anys,  a la combinació de sequeres, “hambrunes” i altres estralls (inundacions anuals no tan virulentes, per espectaculars), creiem que no s’hi ha donat prou resposta. Al contrari, les creixents combinacions de sequeres i inundacions estan malmetent la poca ajuda rebuda, i les “hambrunes” i els conflcites per l’aigua o la terra cultivable augmenten. Sense comptar-hi la plaga actual sense precedents de llagosta.

    Etiòpia, Somàlia i Sudan… o l’anomenada Banya d’Àfrica
    No cal dir que des de fa anys s’hi porten a terme diferents guerres, algunes tribals i altres amb components ètnics o religiosos, però molt sovint s’oblida la pertinaç sequera ja omnipresent que pateixen aquestes zones, que colpeja permanentment conreus, bestiar, pous, etc. De fet, plou sobre mullat, en aquest cas malauradament sobre sec. Encasellar o magnificar el problema d’aquests països com un enfrontament entre cristians i musulmans o un problema de mala administració de recursos per governs corruptes no deixa de ser ignorància o retòrica políticament correcte. Tampoc podem oblidar la incidència que està tenint la plaga actual de llagosta.

    Índia-Nepal (Subcontinent indi)
    Si una zona del món esta patint més els efectes combinats del canvi climàtic i la degradació ambiental, monsons i sequeres, etc. amb morts i destrucció, és el subcontinent indi, des de l’Himàlaia (desglaç), on les temperatures són cada vegada més altes en els mesos previs als monsons (a Nova Delhi a gairebé ja arriben als 50ºC que provoquen prop d’un miler de morts anuals), fins a la zona est (Orissa), amb inundacions que causen centenars de milers de desplaçats, i a la zona oest (Punjab i Rahastan), amb sequeres extremes, etc. A més a més de la incidència indirecta o, millor dit, dels efectes creuats dels 10 milions de Km2 de boira tòxica que des de el Mar de la Xina al Mar Aràbic fluctuen i desplacen els monsons. 

    Bangladesh
    Tractament especial mereix aquest país també del subcontinent indi. Zona descrita i prevista com la que més es veurà i, de fet ja està, afectada per l’escalfament i l’augment del nivell del mar, ciclons més potents, etc. Però no és nou el cas de Bangladesh, ja que pràcticament ara any rera any les pèrdues, els damnificats i la destrucció del litoral és una constant. Només en aquest país 35 milions de persones viuen a menys de 3 metres sobre el nivell del mar. Recordem les inundacions de 1990, quan 25 milions de persones es van quedar sense llar, i l’any següent, quan un altre cicló va provocar 140.000 morts. 

    Indonèsia
    Els constants incendis, alguns fora de control durant dos, tres i fins a quatre mesos —alguns permesos (més que controlats), altres provocats, altres afavorits per causes naturals cícliques, però actualment retroalimentats per la tala furtiva de boscos—, l’extracció de minerals il·legal, etc., fan d’Indonèsia el paradigma de la destrucció ecològica amb efectes cada vegada més importants sobre la població local, però també sobre la població d’altres zones i regions a milers de kilòmetres. Això obliga a constants desplaçaments de població interinsulars (dins els propi país). Recordem que, fa tres anys, desplaçaments de raps penats provocats pels incendis van ser la causa de l’extensió d’un virus animal, pel qual es van sacrificar més de dos milions de porcs, i milers de famílies van haver d’abandonar les seves explotacions.
     

    Algunes anàlisis i dades causals breus per abordar amb eficàcia el problema


    Desenvolupament insostenible
     

    1. La cinquena part més rica de la humanitat consumeix gairebé el 60% de l’energia mundial, mentre que la cinquena part més pobre consumeix menys del 4%.
    2. 2.000 milions de persones encara no tenen electricitat. Això vol dir que depenen de la biomassa (llenya i tala d’arbres), amb tot el que representa també per la degradació del medi ambient, desertització i desforestació, disminució de l’efecte albedo (no retorn de l’energia solar a l’atmosfera), no absorció CO2, més escalfament, etc.
    3. D’aquests 2.000 milions, la meitat, 1.000 milions i en augment,  ja s’enfronten a problemes d’escassetat de biomassa (extensió de la desforestació i desertització, a raó d’11 milions d’hectàrees l’any) i, d’aquests, 100 milions ja experimenten allò que s’anomena en termes ambientals “hambruna de fusta combustible”, especialment i en concret a zones del Pakistan, Nepal, India i Bangladesh, a Centreamèrica, a l’Àfrica subsahariana, etc., amb tot el que comporta de germen de conflictes. Un exemple: la població ha de fer quilòmetres diaris per aconseguir llenya[1]


    Canvi Climàtic

    Quatre dades diuen més que mil paraules:
     

    1. Cada any llencem a l’atmosfera més de 8.000 milions de tones de gasos efecte hivernacle, principalment diòxid de carboni.
    2. La temperatura mitjana de la Terra ha augmentat tant en els darrers 100 anys, com durant els 10.000 anys anteriors, i les previsions pels propers 10 anys és que pot augmentar com durant els 100 últims. Mai en la història geològica de la Terra s’havia donat un canvi tan ràpid i d’aquestes característiques, ni en les èpoques interglacials.
    3. Els 40 països amb més possibilitats de patir els pitjors impactes climàtics tenen una població en els seus litorals, la qual és susceptible de ser víctima de les  inundacions, de 2.000 milions de persones. D’aquestes, 100 milions ja pateixen sovint aquesta realitat; i d’aquestes 25 milions ja són desplaçats o refugiats ambientals.
    4. El conjunt dels 65 països en desenvolupament,  cap el 2030, hauran perdut la capacitat per produir entre 300 i 500 milions de tones de cereals pels efectes derivats del canvi climàtic (sequeres extremes, destrucció de collites, etc.)[2]


    Desastres “Naturals” 

    També en aquest cas, unes quantes dades són la millor il·lustració:
     

    1. Tant Nacions Unides com diferents companyies d’assegurances internacionals han contrastat l’augment de la freqüència i intensitat dels desastres “naturals”. Els resultats mostren que a la dècada 1990-2000 es van produir tants desastres com des del 1900 al 1990.
    2. Durant el 2000 les pèrdues assegurades per efecte dels desastres es calculen en uns 100.000 milions de dòlars. Les previsions per al 2010 són de 400.000 a 500.000 milions de dòlars de pèrdues i pel 2025 l’equivalent al total de béns i serveis produïts en un any pel conjunt dels països del món.
    3. Es calcula que al ritme actual, entre ara i el 2025 hi hauran 245 desastres climàtics de gran magnitud, sense comptar els menors i sense oblidar que actualment ja es registra un per dia a nivell mundial[3]


    L’aigua, un be cada vegada més escàs

    Segons l’informe Global Environmental Outlook (GEO) 2000 del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, PNUMA, (i altres centres d’investigació ho confirmen) si continuem amb els actuals models de consum i de degradació ambiental, dos de cada tres persones al món patiran set o tindran problemes d’accés o de salubritat d’aigua l’any 2025.
    Lluny de ser una dada prospectiva, això és ja un fet a molts països, on l’aigua s’està convertint en un motiu de conflicte prebèl·lic, si més no és font greus malalties, problemes afegits sanitaris i de migracions, desplaçaments, etc. (exactament, 1.600 milions de persones pateixen actualment manca d’aigua o problemes de salubritat, contaminació de pous, etc.). La dada esfereïdora es que, d’aquestes, més de dos milions de persones moren anualment per malalties provocades per la manca o contaminació de l’aigua. 
    Recordem que només el 2,8% del total de l’aigua del planeta és dolça i d’aquesta tan sols el 0,03% és apta pel consum humà.
    De fet, l’aigua és ja el nou “or negre” del segle XXI (Orient Mitjà, Àfrica, Àsia central, etc.). En altres casos, el seu consum insostenible (tot el nord de Xina) està fent desaparèixer els rius. Com exemple emblemàtic: El riu Iang-Tsè, a la Xina, cada any desapareix abans d’arribar a la desembocadura. En concret, a l’any 2000 només va arribar al mar 35 dies, i la seva desaparició es produeix cada vegada més riu amunt, en concret, 700 km abans del final, fruit de la sobreexplotació d’indústries i plantacions agrícoles. Per cert, cal dir que dins la Xina es calcula que existeixen uns 100 milions de desplaçats no reconeguts per cap mitjà oficial i, d’aquests, prop d’un 30% ho són ambientals[4]

    Energies renovables i prevenció de desastres

    Certament, les energies renovables creixen (un 25% anual, a nivell mundial), però molt lentament en relació i en proporció a les energies que s’esgoten. A més a més, aquest ús i abús —fora del control d’una mundialització democràtica, social i sostenible en el marc d’unes Nacions Unides refundades (el revers de l’actual globalització neoliberal, en mans del mercat)—, provoca cada vegada més estralls, degradació ambiental local, escalfament global, canvi climàtic i desastres naturals (més en concret, desastres no naturals i climàtics, actualment el 85% del total de desastres) i tot el que comporta paral·lelament (refugiats ambientals, moviments migratoris, “hambrunes”, malalties, etc.). Davant aquest fet, òbviament hauríem de passar ja de la crítica ecològica els uns i/o l’ajut humanitari els altres, a l’acció ambiental preventiva en el marc de la cooperació per al desenvolupament ecològicament sostenible.
    De fet, això que hem esmentat no és nou, és una de les recomanacions del  tancament de l’Assemblea General de les Nacions Unides de la Dècada internacional per a la prevenció i reducció de desastres naturals (Nova York, 2000).
    En els programes de cooperació, els aspectes de prevenció de riscos i de desastres no són quasi contemplats i les mateixes Nacions Unides tenen especial interès en invertir l’actual ratio, que és de 7% per a l’acció preventiva (econòmico-ecològica) i 93% restant per a l’ajuda humanitària postcatàstrofe. Cal influir en aquest canvi.
     

    Font conceptual de soft i hard law 

    Cal una font conceptual de soft i hard law per implementar línies d’intervenció immediata i evitar l’augment i extensió de moviments migratoris i refugiats i desplaçats ambientals: 
     
    1. La Declaració Universal de Drets de les Generacions Futures. UNESCO,1997.
    2. La Proposta de Declaració Universal de Deures i Responsabilitats Humanes. UNESCO, 1998.
    3. La Declaració de Drets Humans i Medi Ambient. Nacions Unides, 1994.
    4. La Declaració de la Dècada internacional per la reducció i prevenció de desastres naturals. Nacions Unides, 1990-2000. 
    5. La Resolució 46/182, de 1991, de l’Assemblea General de Nacions Unides per a garantir l’ajuda humanitària front als desastres naturals.
    6. La Recomanació de la Conferència de Nacions Unides  sobre Medi Ambient i Desenvolupament a Rio de 1992, per transferir tecnologia sostenible dels països desenvolupats als no desenvolupats i ajuda de 600.000 milions de dòlars per al desenvolupament sostenible.
    7. El codi de conducta de Creu Roja Internacional (CRI) i de les ONG d’emergència en desastres naturals.
    8. La Carta de Principis de la Creu Roja Internacional, i les noves línies d’actuació sobre Prevenció i Avaluació de Riscos i Desastres de la mateixa CRI.
    9. Les propostes realitzades en el Fòrum Internacional d’ONG i Moviments Socials, alternatiu i paral·lel a la Cimera de Río’92 (Construint el futur).
    10. El manifest de 60 companyies d’assegurances internacionals exigint als governs una dràstica reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, a la Cimera de Ginebra de 1996 d’on va sortir el Protocol de Kyoto.
    11. El manifest del grup de pressió AOSIS (Alliance of Small Insular States) on 52 petits estats insulars reclamen mesures immediates per detenir el canvi climàtic. No volen estar abocats a inundacions susceptibles de fer desaparèixer les illes per l’augment del nivell del mar, en un plaç de 10 a 50 anys. El cas de Tuvalu és ja un fet.

     

    Notes:

    1. Fonts: Informe WorldWatch 2001 i GEO 2001 I 2002 del PNUMA.
    2. Fonts: Informe WorldWatch Institute 2000 i 2001. Informe World Resources Institute 2001 i 2002.
    3. Fonts: IDRC (ONU), Informe GEO 2000, PNUMA, Christian Aid 2001 i Munich Re Insurance 2001.
    4. Fonts: Informes WorldWatch 2000 i 2001, Pacific Institute (Water Human Right, 2001).

     

    Referències bibliogràfiques i documentals


    Web de Creu Roja Internacional i Mitja Lluna Roja
    Web de Green Cross International
    Ref. a l’informe GEO 2000 i 2001 del PNUMA, Nacions Unides.
    Ref. al directori de webs de la NASA sobre escalfament global i canvi climàtic
    Ref. a l’Informe 1, 2 i 3 de l’IPCC (PNUMA-OMM) de la ONU, sobre impactes, tecnologies, polítiques i mesures per mitigar el canvi climàtic
    Ref. a la web de Disaster Relief de la Oficina ECHO d’ajut humanitari de la Unió Europea.
    Protocol de Kioto. 
    Conveni sobre Canvi Climàtic. Cimera de Rio, 1992.
    Ref. a Munich Re Insurance, Hannover Re Insurance i Swiss Reinsurance Company.
    Salamanca, Antoni, Otro mundo es posible y necesario. Editorial Mediterrània.

    SUBIR